Odie no tindre motius per a odiar-te.
Odie les circumnstàncies, els meus pares, Pego i els 13 anys.
Que te n'has anat i no puc mirar un endavant sola.
Que m'has canviat la vida, que no puc mirar un endavant sola.
Que em falten els teus braços i la teva calor.
Que em falten els teus ulls tristons i el teu mig somriure vergonyós d'anit.
Una nova vida, dius, que jo no veig cap vida, dic.
Ja no puc imaginar un demà sense tu.
Sense tu a les vuit de la vesprada, sense tu un dissabte per la nit.
Sense tu i aquesta casa que ha guardat tant que no m'extranyaria que explotara.
Aquesta casa que vas a perdre per culpa meva.
I tots els canvis que has fet m'has fet dins meva,
i ara què hi faig amb tot això?
No puc ignorar tot el temps,
i tot el temps que vaig perdre sense tu per cobardia,
per les circumnstàncies, pels anys.
Que m'has deixat sola i buida,
que les circumnstàncies m'han arrancat allò que més volia.
Allò que tenia i amb que sabia que podia contar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada