18 d'octubre.

És per a l'institut, però blèh, ja que ho he escrit ho penge.

De menuda féiem sortides la familia i jo.

A vegades, inclús amb amics dels meus pares. Alguns d’aquests teníen fills, però el meu germà i jo erem els més majors de tots.

No solíem sortir molt. És complicat, suposo, sortir amb dos xiquets menuts que no paren de barallar-se entre sí.

Però a Pasqua, sortíem cada any, sense falta.

Cada any anavem al Convent de Llutxent, muntavem les taules cadires de plàstic i cadascú treia el seu menjar de les fiambreres. Després, clar, mona i “torró de Viena”, al més pur estil pasqüer.

Ja no tinc clar com era aquell lloc, no he tornat de fa anys. Però jo no recordo cap convent.

Recordo que era prou gran com per a perdre’s i prou muntanyós com per a ferir-se els genolls i esgarrar-se la roba.

Recordo un camí amb sorra que duia on dinavem.
A la banda dreta d’eixe camí, les roselles roges.

No recordo el convent, ni la meitat de la gent, ni els sabors, però mai he oblidat el color d’aquelles flors.

No és el roig de les roses, no. És un roig molt diferent.

És un roig més tímid. Un roig que deixa passar prou llum com per a il·luminar la rosella, però no prou per a deixar veure el seu interior.

Recordo que el meu iaio em duia cada any on les roselles i les fotografiava.

Ara el iaio a penes camina, la iaia plora, però les roselles, espere que no hagin canviat de color.